2.0-12

Arribats a l’últim article del 2011 què millor que parlar sobre l’any que començarà el proper diumenge?
El 2012 ja és aquí i si el ditxós calendari maia no ens destrueix de l’univers segurament serà molt diferent que l’any que deixem enrera, un any marcat per la posada en escena de les mesures reals anticrisi, les famoses “retallades”, i el canvi de color polític en el govern espanyol amb una revivència aznariana per molts dels ministres nomenats, mentres que a Madrid l’Ana Botella es converteix en alcaldessa. Els rostres aznarians retornen mentres que l’era Zapatero ha estat només un parèntesi. Qui ho hauria de dir!
Ha estat un any molt depriment si tenim en compte l’estat d’ànim general, les notícies que ens deixen anar dia rera dia i l’escassetat de moviment efectiu en el mercat econòmic i també laboral. Estem a les darreries en molts casos d’aguantar les parets i els sostres, de renovar lloguers o de pagar hipoteques, etc… Les escombraries són remenades ja no només per gent gran, sinò fins i tot per gent ben vestida de totes les edats.
Entrats en aquest tema s’ha de replantejar per exemple el fet de que no es tiri el menjar, perquè el malbaratament que molts supermercats i restaurants en fan perjudica a qui no té prou diners per adquirir-ne en condicions i obliguen a molts a esperar a les nits per poder agafar paquets sencers de iogurts que potser només fa un sol dia que han caducat o que encara ni ho estan. Hi ha qui per curar-se en salut tira lleixiu a sobre del menjar perquè els que es moren de gana tampoc s’en puguin beneficiar. Si la crisi ha passat és per alguna cosa més que pel simple mercat capitalista. Perquè es pot ser capitalista però el que no es poden perdre són els valors humans. Per això hi ha qui sosté que estem en una crisi de valors, i mai millor dit! El més repugnant és que aquestes cadenes i comerços (o franquícies) són els mateixos que munten programes d’ajuda al tercer món amb el menjar que nosaltres comprem, no pas amb el que retiren de les prestatgeries pels seus motius de màrqueting.
La crisi ha estat detonada per tots i donar-li la culpa als bancs no ens soluciona absolutament res de res perquè al cap i a la fi qui s’endeutava i signava erem nosaltres no? Era època de vaques grasses i mirar la lletra petita era perdre el temps. Hem pecat tots d’hipòcrites en un sistema fantasma on la riquesa era fictícia, tots es basava en el mercat especulatiu i la bombolla va petar. Quans cotxes nous eren comprats amb crèdits a deu anys per families que ja en tenien un altre amb el mateix crèdit i a més una gran hipoteca a pagar? Més dels que us podeu imaginar! Això de comprar sense parar i sense necessitat és història, s’ha acabat.
El 2012 arriba i ens hem de fixar nous objectius i espectatives. No puc dir que sigui millor, però en tot cas el que puc assegurar és que no serà igual i que jo crec, digueu-me optimista, que serà un cúmul d’oportunitats per qui ho sàpiga aprofitar, i no parlo de la gent rica sinò dels espavilats, dels emprenedors. Res no serà igual: canviaran comerços, indústries, maneres de fer i de pensar, maneres d’aprofitar el temps, etc… El resultat final és indesxifrable però una cosa tinc clara: tirarem endavant.
Parlant sobre optimisme, també destaco la xacra del pessimisme: No suporto personalment tots els que sempre van dient “l’any que vé serà encara pitjor”, perquè a part d’un cert afany de protagonisme sembla que l’únic que intentin és desanimar més al personal quan cada dia et intentes mantenir un cert ànim per a tot. Quans són els intel.lectuals i economistes que ens diuen tonteries com tornar a la pesseta, quan s’els hi hauria de caure la cara de vergonya per no haver predit en cap instant que el nostre sistema cauria?
Com ens podem llevar, anar a la feina, aguantar tot el que s’aguanta sense cap tipus d’esperança ni ànim? No, no es pot a menys que volguem acabar tots al psicoanalista! El que cal és confiar en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats i deixar-nos de romanços, perquè amb negativitat i tristesa és impossible veure-hi tres en un burro.
Si hem d’encetar un any nou fem-ho des de l’esperança, perquè és l’últim que es pot perdre.
I si el voleu encetar amb una certa dosi d’absurditat i ridícul no us podeu perdre les campanades amb la Pantoja i el ni-ni del seu fill, dignes d’un malson o d’una pel.lícula de Santiago Segura. Ja arribats aquí només faltaria que ens desitgés un bon any Marilyn Manson amb tot el seu context depriment i satànic.
Val més agafar-s’ho amb humor! Feliç 2012!