Mister Cop de Pal

Si una cosa et brinda poder-te moure entre els vestidors de la política (en el meu cas minipolítica) és que t’adones molt més de com és la vida i de com són les persones, sigui per bé o per malament.

Conèixer a poc a poc el món polític per dins et demostra un reflex del que es percep per fóra: les maneres de pensar i d’actuar, que poden contradir-se totalment amb el que tu creus, de la mateixa manera que poden contrariar al públic i votants en general.

Són molts els polítics que fan i desfan pensant que fan un bé per la seva gent i no se n’adonen de que realment estan actuant malament però també n’hi ha que són conscients de que no obren bé i tan s’els hi en fot. Parlo en general, no pas particularment.

Dins d’aquest món coneixes a moooooolta gent, i has de ser prou intel.ligent per saber escollir els companys de qui et vols envoltar i dels que has d’esquivar, d’això, de l’experiència se n’ocupa Mister Cop de Pal! Al final n’acabes aprenent, no hi ha volta de fulla!

Però fóra de la política és la tònica general: són poques les persones amb les que pots tenir una plena confiança, que saps que no et foteran cap daga per l’esquena. Aprens a valorar molt més la societat en general.

En definitiva, la política és una gran escola on aprens a valorar les amistats, les confiances, i els…. que no són mereixedors de tals, que solen ser bastants… per mala sort! Perquè hem de ser conscients que dins d’aquest món hi conflueixen molts interéssos i objectius, i has de saber calar com he dit, amb qui et poses al costat. Una gran escola, sempre amb Mister Cop de Pal!

Jo sóc Jo

Ahir vaig llegir un post que havia penjat un amic al seu Facebook sobre l’important que és que cadascú tingui plena llibertat de ser com és.
En tot món culturitzat t’ensenyen educació i comportament, tan sigui pels pares, mestres com pels amics, és a dir, tot hi té a veure en l’aprenentatge.
Però per altra banda el que t’ensenyen també t’indueix a pensar d’una manera, a classificar per calaixos cada cosa i tenir una ment ordenada que correspongui amb cada societat, i també t’ensenyen a encasellar la gent segons la tipologia. I aquí és on comencen els problemes: quan els homes ens hem de comportar com a homes, i les dones com a dones.
Cadascú té el seu paper, això pot estar bé, o no! Depèn de fins a quin grau t’ensenyen a comportar-te com a tal. Pot arribar a tal punt que entrariem a parlar de discriminació.

La cultura no és mai fixe, sempre està en moviment i canviant. No és el mateix el que pensaven els nostres avis 30 anys enrera dels homosexuals del que pensen ara, perquè vulguis o no la societat ha canviat en conjunt per mitjà de missatges en mitjans de comunicació, o cinema, o sèries televisives, o l’escola mateix, etc…

Però el més important d’una societat és que el seus integrants, és a dir, nosaltres ens sentim bé amb nosaltres mateixos com a persones, és a dir, que ens poguem sentir realitzats, animats, feliços tot i davant de les adversitats que s’ens presentin, que poguem desenvolupar el nostre potencial sense que ningú ens esclafi o ens degradi per la nostra condició social. Tots tenim un potencial, i hem d’evitar que ens el vulguin escapçar per culpa d’encasellaments culturals i socials, que cadascú es mostri com vulgui que els demés no n’hem de fer res, és així de senzill.

Per això he titulat l’article Jo sóc Jo, perquè cadascú s’el digui a sí mateix. Només estant bé amb nosaltres estarem bé amb els demés i podem transmetre armonia i pau, que prou falta ens fa en general. He inserit una foto meva amb un llibre d’antropologia titulat “Para raros nosotros”. Si comprenem que nosaltres som els estranys ens serà més fàcil assumir les diferències dels altres en aquest sentit.

Objectiu Garzón

L’indomable Garzón, el gran jutge que va processar Pinochet, que va destapar la trama més gran de corrupció de tots els temps a Espanya, que va intentar processar el franquisme pels seus morts (a partir de demandes ciutadanes per trobar a familiars enterrats en fosses), ara és l’objectiu!
Jo no és que li tingui un gran apreci a un home que aplica el seu ego desmesurat a tot el que fa i deixa de fer, a tots ens és present que sempre li agradava portar grans casos, però a la que va destapar Gurtel i va intentar penalitzar judicialment el franquisme es va cremar els dits.
De cop i volta se’l va començar a criminalitzar per si cobrava per donar classes, per si havia posat micròfons als advocats dels culpats per Gurtel, etc… Si Gurtel és una trama tan gran, qui no pot pensar que els advocats amaguen proves dels seus clients? és a dir, que hi estan embolicats? Perquè en aquesta trama tothom hi té un paper!
I l’altra qüestió: per què, de la mateixa manera que a Fraga no li va passar res pel seu passat franquista, ara no es pot obrir expedient d’una vegada per totes sobre tota la dictadura d’aquell estúpid general que només sabia utilitzar el cap per matar?

I una tercera raó per pensar que tot és un complot contra Garzón: si les cagades dels jutges són saltades a la torera en un estat com aquest, que es pot deixar lliure a qualsevol pederasta, que es deixa talment lliures per inexistència del cos de Marta del Castillo a uns desgraciats conxorxats, quina credibilitat té que es jutgi a un jutge per tonteries en comparació?

Com vaig dir en un anterior article, la divisió de poders és molt maca en el paper, però irreal en la vida real. La política mana en pertot.

La Bíblia, el best-seller!

Entre noticies avorrides i descoratjadores en sobresurt una de bastant curiosa i sorprenent.
Resulta que a Noruega fa mesos que el llibre més venut, el que està al nº1 en vendes de tot el 2011, no és ni més ni menys que la Bíblia!!! Sí, sí, tal com sóna!
Després de 16 anys d’estudis i noves traduccions, fa poc va sortir al mercat d’aquell estat la nova Bíblia que substitueix la ultima que es va actualitzar a principis dels anys 70.

Tot i que a Noruega els catòlics representen tan sols l’1,6% del total de la població (els musulmans són un 2% i la resta són fidels a la religió estatal) la Bíblia està batent uns rècords que no podien preveure de cap de les maneres. Quan als compradors no catòlics s’els hi pregunta perquè el compren, ells responen: formen part de la nostra cultura, són les nostres arrels!

Això de les seves arrels s’ho agafen molt a pit, potser nosaltres també hauriem de fixar-nos més en les nostres arrels per no perdre el nord.

Adéu don Manuel

Ahir el dia es va acabar sense la figura existent de Manuel Fraga, l’indomable polític que fins quasi a l’ultim moment ha format part de la vida política espanyola durant seixanta anys. Geni i figura de l’ala conservadora de l’estat, transformat de ministre de Franco a líder d’una dreta que al cap dels anys va esdevenir per nassos democràtica, aquest home va marcar el pas fent un partit, reinventant-lo i posant-hi al capdavant l’Aznar que tots coneixem.

Avui llegeixo molts comentaris al respecte de la seva mort des de gent que el tenia per fill de puta fins a la gent que el plora.

Definitivament no era un qualsevol, Fraga era de la vella escola i tothom li tenia certa deferència al seu pas. Jo no el criticaré perquè és cert que el seu bàndol era el garant d’una herència dictatorial, però també és tan veráç que per les seves desavinences amb els més carques el van finiquitar de ministre i el van enviar d’ambaixador al Regne Unit. Si hagués estat tan malvat com molts l’etiqueten segurament no hagués guanyat tantes majories absolutes a Galícia, però evidentment si el mirem des de la perspectiva catalana les opinions varien considerablement.
Per sempre quedaran les imatges d’aquell ministre de turisme que va ensopegar-se el boom turístic, que es va banyar a Palomares i que va fer les primeres obertures de la societat de l’informació dins d’un règim autoritari que fins llavors no presentava encara escletxes importants. Com també ens quedaran les imatges tristes del polític que ja no es podia aguantar dret fent parlaments i que l’havien d’aguantar.
D’aquells polítics importants que formen part d’una altra època que molts de nosaltres no hem conegut ja només queda Carrillo, un altre personatge del qual es poden tenir com amb en Fraga diverses opinions.

Que descansi en pau.

Quina entrada d’any! Injusta justicia?

Ja som dins del 2012 i poca cosa ha canviat respecte al desembre passat. La crisi continua atiada per les noticies dels mitjans de comunicació i sobretot per tot el munt de gent que de forma privada i personal van dient: “aquest any serà pitjor que l’anterior”, i que evidentment influeixen a les orelles receptores i tothom fuig esporuguit cap a casa. Evidentment llavors va pitjor. Aquells que no es van adonar de que una crisi estava a punt d’explotar ara ens van alliçonant, i només es parla de que si l’Standards and Poors diu això o diu allò… sense que nosaltres tinguem idea del que signifiquen unes dades complexes i d’una altra galàxia que la nostra vida real.

Mentrestant la monotonia informativa vé representada per la indignació cap a la justícia i de retruc per la política. D’una banda el fenònem Urdangarin “el gendre” fa miques la visió dels ducs de Palma que en teniem, si és que en teniem, d’una parella exemplar, i fa que un es pregunti: i la infanta Cristina què en pensa? quin paper hi ha jugat dins de tot aquest rebombori d’embutxacament fraudulent de diner públic? en sabia alguna cosa? (bastant!)
Crec que una compareixença pública d’aquesta senyoreta no aniria gens malament de cares als ciutadans de tot l’estat espanyol que ara qüestionen, i no els falta raó, l’esquema institucional de la monarquia.

Per un altre costat, com si es tractés d’una gran presa de pèl, l’altre succés en el qual s’hi estan malgastant milions d’euros és el cas “dels trajes”. Trobo que és sorprenent la manera que tenen de fer marejar la perdiu a l’opinió pública. A veure primer de tot, tots som conscients que els polítics reben regals, però que es vulgui aixecar un inmens cas a partir d’uns trajes regalats al senyor Camps… i a mi què m’importa que li regalessin trajes? Quants polítics de tots els colors podrien ser processats per rebre regals a canvi de favors???? no acabariem mai!!!
I si la justícia ja queda talment malparada en tots aquests afers, pitjor està quedant amb les resolucions dels pressumptes assassins de Marta del Castillo que es redueix a un sol implicat i deixa lliures els demés, després de riure’s a la nostra cara durant setmanes en una mena de circ que hem pagat tots. Amb lo senzill que hauria sigut deixar-los en llibertat ja quan l’opinió pública els culpàvem de tot, però sense cap tipus de protecció ni dret constitucional, perquè aquesta gentussa no es mereix cap garantia d’aquest estat per la seva actitud. No em dóna la real gana haver de pagar-li la manutenció a un assassí macarra que fa desaparèixer cadàvers.

Què passa doncs, que si matem a algú i enterrem el cadàver, o el tirem al mar, ja està tot solucionat?

En fi, toca una mica la moral tot plegat…

2.0-12

Arribats a l’últim article del 2011 què millor que parlar sobre l’any que començarà el proper diumenge?
El 2012 ja és aquí i si el ditxós calendari maia no ens destrueix de l’univers segurament serà molt diferent que l’any que deixem enrera, un any marcat per la posada en escena de les mesures reals anticrisi, les famoses “retallades”, i el canvi de color polític en el govern espanyol amb una revivència aznariana per molts dels ministres nomenats, mentres que a Madrid l’Ana Botella es converteix en alcaldessa. Els rostres aznarians retornen mentres que l’era Zapatero ha estat només un parèntesi. Qui ho hauria de dir!
Ha estat un any molt depriment si tenim en compte l’estat d’ànim general, les notícies que ens deixen anar dia rera dia i l’escassetat de moviment efectiu en el mercat econòmic i també laboral. Estem a les darreries en molts casos d’aguantar les parets i els sostres, de renovar lloguers o de pagar hipoteques, etc… Les escombraries són remenades ja no només per gent gran, sinò fins i tot per gent ben vestida de totes les edats.
Entrats en aquest tema s’ha de replantejar per exemple el fet de que no es tiri el menjar, perquè el malbaratament que molts supermercats i restaurants en fan perjudica a qui no té prou diners per adquirir-ne en condicions i obliguen a molts a esperar a les nits per poder agafar paquets sencers de iogurts que potser només fa un sol dia que han caducat o que encara ni ho estan. Hi ha qui per curar-se en salut tira lleixiu a sobre del menjar perquè els que es moren de gana tampoc s’en puguin beneficiar. Si la crisi ha passat és per alguna cosa més que pel simple mercat capitalista. Perquè es pot ser capitalista però el que no es poden perdre són els valors humans. Per això hi ha qui sosté que estem en una crisi de valors, i mai millor dit! El més repugnant és que aquestes cadenes i comerços (o franquícies) són els mateixos que munten programes d’ajuda al tercer món amb el menjar que nosaltres comprem, no pas amb el que retiren de les prestatgeries pels seus motius de màrqueting.
La crisi ha estat detonada per tots i donar-li la culpa als bancs no ens soluciona absolutament res de res perquè al cap i a la fi qui s’endeutava i signava erem nosaltres no? Era època de vaques grasses i mirar la lletra petita era perdre el temps. Hem pecat tots d’hipòcrites en un sistema fantasma on la riquesa era fictícia, tots es basava en el mercat especulatiu i la bombolla va petar. Quans cotxes nous eren comprats amb crèdits a deu anys per families que ja en tenien un altre amb el mateix crèdit i a més una gran hipoteca a pagar? Més dels que us podeu imaginar! Això de comprar sense parar i sense necessitat és història, s’ha acabat.
El 2012 arriba i ens hem de fixar nous objectius i espectatives. No puc dir que sigui millor, però en tot cas el que puc assegurar és que no serà igual i que jo crec, digueu-me optimista, que serà un cúmul d’oportunitats per qui ho sàpiga aprofitar, i no parlo de la gent rica sinò dels espavilats, dels emprenedors. Res no serà igual: canviaran comerços, indústries, maneres de fer i de pensar, maneres d’aprofitar el temps, etc… El resultat final és indesxifrable però una cosa tinc clara: tirarem endavant.
Parlant sobre optimisme, també destaco la xacra del pessimisme: No suporto personalment tots els que sempre van dient “l’any que vé serà encara pitjor”, perquè a part d’un cert afany de protagonisme sembla que l’únic que intentin és desanimar més al personal quan cada dia et intentes mantenir un cert ànim per a tot. Quans són els intel.lectuals i economistes que ens diuen tonteries com tornar a la pesseta, quan s’els hi hauria de caure la cara de vergonya per no haver predit en cap instant que el nostre sistema cauria?
Com ens podem llevar, anar a la feina, aguantar tot el que s’aguanta sense cap tipus d’esperança ni ànim? No, no es pot a menys que volguem acabar tots al psicoanalista! El que cal és confiar en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats i deixar-nos de romanços, perquè amb negativitat i tristesa és impossible veure-hi tres en un burro.
Si hem d’encetar un any nou fem-ho des de l’esperança, perquè és l’últim que es pot perdre.
I si el voleu encetar amb una certa dosi d’absurditat i ridícul no us podeu perdre les campanades amb la Pantoja i el ni-ni del seu fill, dignes d’un malson o d’una pel.lícula de Santiago Segura. Ja arribats aquí només faltaria que ens desitgés un bon any Marilyn Manson amb tot el seu context depriment i satànic.
Val més agafar-s’ho amb humor! Feliç 2012!

Divina Providència

La història de la humanitat està farcida de moments sublims on els propis humans ens matxaquem els cranis els uns contra els altres, motivats per grans líders i visionaris que ens guien cap al cel, amb la única diferència de que ja no val la pena el dolor físic per imposar i per sotmetre, sinò que avui amb la llei per la mà tots som més o menys culturitzats i ensenyats a seguir un camí escrit des d’abans de que neixéssim: s’en diu cultura. Qui se n’exclou n’és exclòs, qui s’en desprèn n’és desprès, qui prova camins alternatius la societat el rebutja. Sempre ha estat així.
Per cometre crims, genocidis, guerres o humil.liacions s’han utilitzat tot tipus d’armes, però només n’hi ha una de sola que ha subsistit amb el pas dels temps i que a dia d’avui encara impera: la divina providència.

Els musulmans, seguidors d’Al.là i del seu profeta, i els cristians, de Jesucrist i la seva església, van estar segles matant-se els uns i els altres per imposar les seves creences, una guerra ideològica, una guerra religiosa i santa.

Quan Espanya va envaïr per les armes les noves colònies del nou món ho va fer també basant-se en la religió i la santedat de les seves creences, que estaven per damunt de qualsevol indígena. Els anglesos i francesos, més tard dits americans, van quasi exterminar també gràcies a la divina providència que els impregnava als indis, i també ho féren els colons australians amb els aborígens, que foren objecte d’un genocidi sense paliatius, pel sol fet de no ser mereixedors de la santa divinitat de la fè cristiana, i per tant considerats pitjors que animals que no es mereixien respirar el mateix aire que nosaltres els europeus.

En plè segle XX quans líders s’han autosacral.litzat per Déu? Hitler es considerava depositari de la Divina Providència, a qui se li havia encomanat portar un estat a envaïr tot un continent i sotmetre i liquidar als demés. Però no cal anar tant lluny, aqui hi teniem un tal Francisco Franco que “Por la Gracia de Dios” va alliberar Espanya de les urpes dels rojos soviètics i ens va alliberar de tota llibertat.

I avui que precisament se celebra el Día de la Constitución, que tot i ser un plec de papers, també se l’ha hagut de sacral.litzar per imposar unes tèsis sobre diferents pobles sota un mateix jou. Ningú no indicat no la pot tocar, no es pot nombrar en va, la Constitución Española és víctima també de la santa providència? Si una constitució ha de reflectir els drets i deures de tots, perquè no s’actualitza degudament amb el pas dels temps? Si els altres estats les poden canviar, per què hi ha tanta por a canviar la d’aquí?

Definitivament quan quelcom es divinitza o es sacralitza només es fa per sotmetre algú i perquè ningú ho pugui discutir,i no pas per mitjà del raonament, perquè tota raó guanya qualsevol sacralització. Per tant, deduïm que si la Constitució és sagrada, tots els qui la defensen moralment no tenen ús de la raó, només ús a sacramentar-la per imposar-la “por la gracia de Dios”.
L’Ús de la raó ens alliberarà com d’altres pobles, societats i cultures han sigut alliberats. Raonem, si us plau, raoneeeeem!!!!

140

Bones a tots!!!!!!
Per ser més original que ningú penjo aquest nou article només per complir els 140 editats en aquest bloc, on he explicat vida i miracles, epopeies heroiques i d’altres no tan magnífiques. A tots els que m’aneu seguint, és a dir, a les dues o tres persones que equivocadament cliquen i es troben amb un paio escrivint en un idioma estrany que és el català, us dono l’enhorabona per haver-vos equivocat i haver-me donat més peixet a seguir dient parafernàlies de les meves, bones, dolentes i inqualificables.

Espero continuar escrivint més articulets en aquest bloc obert a mitjans de 2009, i que continueu clicant destinant-hi algun minut. Abans que me n’oblidi també vull felicitar als aficionats a fer-me comentaris, és a dir, a tal i a tal, que aixi donen vidilla i punts de vista, que si sempre m’emporto la raó jo també és avorridot!!!

Apa doncs a continuar fent el que estavem fent i no us preocupeu pels articles dolents, n’hi ha de millors i de diferents. A veure si aconsegueixo que algú es fixi amb el bloc i m’acabi pagant pasta a canvi d’anunciar-s’hi, que no estaria malament viure d’això!!!

Salutacions a tots!!!

Tensió laboral, angoixa personal

No he escrit mai sobre aquest tema però sempre hi ha una primera vegada. De fet no crec que expliqui res que sigui desconegut socialment.

Ja fa temps que noto tensions a la feina, tensions que poden venir per la vida privada de cadascú com per la mateixa feina. Aquestes tensions que portem al cim ens provoca malestar general, i subconscientment la transmetem als del nostre voltant, moltes vegades ni ens n’adonem, d’altres sí. Quan percebem aquest mal rotllo per part dels demés, que ens afecta volguem o no, només podem fer dues coses:
a) passar de tot i que cadascú es mengi el seu marrón personal, aïllan-te amb la teva feina o…
b) intentar fer rutllar el negoci, que vol dir solucionar qüestions, parlar amb el personal per millorar, i conseqüentment que et saltin a sobre perquè no estan d’osties i et deixin per terra la moral.

Cap de les dues vies és bona, doncs si passes de tot evidentment no és la millor manera d’encarar els reptes de futur; si no passes i intentes arreglar quelcom pots rebre males cares, males respostes… i acabes indignat i com he dit, desmoralitzat!
La situació econòmica tampoc hi ajuda a millorar la situació.

Les angoixes personals passen a un primer plà dins del marc laboral,es tornen més tenses i poden acabar fent malbé amistats, la confiança i provocant més estrès i angoixa a la que ja podem portar a sobre. La feina al final es pot acabar convertint en un autèntic malson on tothom pot acabar fotent mala cara a tothom, amb males paraules i males actituds, males respostes i enfrontaments per qualsevol bestiesa, un autèntic calvari on sortir-ne pot resultar francament difícil.

Potser algú pot pensar que agafant vacances es pot resoldre el conflicte, doncs tampoc és veritat perquè estem parlant del conjunt d’una empresa, no pas d’una persona determinada. Tu pots anar de vacances i tornar i comprovar que tot continua igual: de mal rotllo. O sigui que de res poden servir les vacances d’una persona per resoldre el conflicte. Si aquesta persona és culpable única del malestar entrariem a parlar d’una calma temporal que es tornaria a trencar més endavant, però en principi les coses s’haurien de parlar i resoldre, sinò la incomprensió pot portar a la confrontació.

La meva pregunta és: com carai es surt d’aquest cercle viciós de malestar personal convertit en general?